PER JOSEP Mª CADENA

Mariona Millà és extraordinàriament vital com a dona i, per tant, com a artista. O al revés, ja que és tan vital i variada en les seves manifestacions artístiques –dibuixant, pintora, gravadora, escultora, professora...– que no pot ésser d’altra mena en les activitats quotidianes com a dona, esposa, mare i amiga dels seus amics. La conec des de fa anys, però el primer record significatiu que tinc d’ella és de quan, molt jove encara, havia maridat i ja tenia tres fills: Roger, Oriol i Arnau, amb els quals alguns dissabtes me la trobava a la botiga de l’avi i del pare –la famosa llibreria Millà del carrer de Sant Pau, 21, de Barcelona–, a la qual jo anava a fer una estona de tertúlia. Ella guardava una actitud discreta i feia com si estigués per les seves pròpies coses, però era advertible que seguia amb interès les nostres converses, que saltironejaven d’un tema a l’altre i que de vegades s’encenien amb motiu d’uns fets polítics i socials que a tots ens dolien –érem en plena dictadura franquista– i volíem posar-hi remei amb solucions que eren molt dràstiques, encara que només fos de paraula. Llavors l’avi Millà –l’avi Àngel Millà és el que jo he conegut, encara que abans n’hi va haver d’altres, com més endavant explicaré–, assegut en un silló gairebé abacial situat al bell mig de la llibreria, feia honor al seu nom de fonts i ens demanava moderació a l’autor teatral, a l’antic actor, al col·leccionista d’obres de Guimerà, al periodista interessat per les antigues revistes d’humor i als altres que allí ens hi reuníem i que, tant drets i recolzats sobre una pila de llibres vells com asseguts en tamborets que ballaven sobre el malmès empostissat del terra, constituíem la tertúlia esmentada. La Mariona, situada al fons de la botiga i una mica allunyada de nosaltres, no deia res i continuava intentant distreure els seus fills als quals havia donat papers i llapis de colors per a dibuixar; però tots notàvem que ens mirava amb els seus magnífics ulls ben oberts i sense mai sorprendre’s per l’agosarament d’algunes de les nostres elucubracions; ben al contrari, semblava desitjar que seguíssim i anéssim com més lluny millor en la nostra –teòrica més que no pas pràctica, ai las!– voluntat de revolta. Des de llavors sé que Mariona Millà te en el seu interior una flama sempre ardent, que mai no es consumeix en ella mateixa i tampoc no es deixa vèncer pels vents dels canvis o per la pluja de les incerteses. Busca i dubta com tothom, però sap que mai no deixarà d’ésser fidel a la seva voluntat de trobar la màxima exigència en la puresa de les idees i d’exigir la honestedat en la conducta d’unes persones amb les altres.

Ara Mariona Millà i Salinas, nascuda a Barcelona el 29 de maig de 1954 –dono d’entrada aquesta dada biogràfica perquè es comprengui que, trobant-se en la seva plenitud com a dona, pot encara donar molt de si com a artista–, celebra trenta anys des que va participar com a pintora en una exposició col·lectiva. També està en portes del tercer decenni des que va presentar la seva primera individual. Són dos bons motius, doncs, per a provar d’analitzar la seva trajectòria artística i procurar donar les claus d’un procés ric en activitats.

 

 

El teatre i el llibre

 

Ja he dit que Mariona Millà procedeix d’una família de llibreters especialitzats en obres sobre el fet teatral, tan ampli en ell mateix, i, en general, en la compra i venda de llibres de vell o d’ocasió. Però crec que vindrà be fer una mica d’història biogràfica sobre els seus avantpassats per línia paterna i sobre l’entorn que va tenir des que va néixer, ja que són dades que ajudaran a entendre millor l’evolució del seu art. L’autoria d’aquest li pertany en exclusiva, però els Millà i la Barcelona popular que ells han ajudat a construir com a llibreters al llarg de cinc generacions també hi tenen la seva influència.

El primer de tots seria el rebesavi, Melcior Millà, ex-prestidigitador; és a dir, persona que actuava en places públiques i escenaris fent jocs de mans. Diuen que a força de molt assajar li sortien algunes manipulacions molt acceptables, però mai no arribarien a ésser brillants i aparentment espontànies com les del seu fraternal amic Fructuós Calonge. Aquest, que era cirabotes de professió i exercia com a enllustrador, primer a la que avui és la plaça d’Antonio López i després a la plaça Reial, havia actuat al Palau Reial de Madrid per al rei Alfons XII i a molts teatres de Catalunya, Espanya i Europa. Melcior Millà, que tenia les mans massa grans i poc destres, no encertava a treure amb tanta netedat com Calonge una moneda d’or d’un ou agafat a l’atzar d’una parada del mercat; com tampoc a fer aparèixer un cigar a l’orella d’un desconegut al qual aturava pel carrer per a distreure els amics. Per això optà per canviar d’activitats i en l’últim terç del segle xix establí parada a la fira de llibres que cada setmana es celebrava a la plaça de la Universitat de Barcelona. Jaume Passarell, en el seu Llibre dels llibreters de vell i de bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara (Ed. Millà, 1949), escriuria que «era home primmirat i instal·lava la seva parada amb cura». Després passà als Encants del carrer d’Urgell i allí l’ajudaria el seu nét Àngel, del qual ja diré el que cal quan pertoqui.

El besavi, Lluís Millà i Gàcio (Madrid, 1865 – Barcelona, 1946), de nen es crià en els teatres i com a actor còmic participà en diverses companyies. Actuà fins al 1902, encara que el 1900 ja fundà al carrer de Sant Pau, número 21, de Barcelona la llibreria i l’arxiu teatral que porten el seu nom i encara regenta la seva família. Edità revistes com La Dida, Folletí Teatral i El Teatre Mundial, així com un catàleg bibliogràfic de teatre català que relacionava uns cinc mil títols. Col·laborà en diverses revistes –entre elles, L’Esquella de la Torratxa– amb versos humorístics i deixà escrites més de dues-centes obres teatrals de caire molt divers: monòlegs, obretes per a infants, arguments per a titelles i drames. Tant per a les companyies professionals com especialment per a les d’afeccionats –molt nombroses en els seus temps i en els que després vingueren fins a l’actual, quan tot ha canviat–, establí un servei de lloguer de còpies dels diferents papers que havien d’interpretar els actors. Per al director d’escena i per a l’apuntador es compraven o es llogaven els textos en la seva integritat, però per als membres de les diverses companyies n’hi havia prou que s’aprenguessin les moltes o poques frases que en cada drama o comèdia els pertocava dir. Les còpies es feien primer a mà i després a màquina, d’acord amb els rudimentaris sistemes de reproducció que en un principi existien i que amb el progrés de la tècnica van anar millorant. El servei funcionaria de manera creixent i productiva durant dècades, fins que, estès l’ús de les fotocopiadores, a les companyies els sortí més a compte comprar un sol exemplar imprès de cada obra que volguessin representar.

L’avi, Àngel Millà i Navarro (Barcelona, 1890-1975), de jove havia practicat el rem fins i tot en competicions internacionals i també el futbol, encara que en aquest darrer l’entusiasme que tenia per la pilota superava de molt les seves possibilitats d’encert en el moment de xutar-la. Com que havia ajudat l’avi Melcior a muntar parada i coneixia el negoci del llibre, muntà botiga pel seu compte. No li va anar tan bé com volia i passà a ajudar i a succeir el seu pare a l’establiment del carrer de Sant Pau. Persona emprenedora com a editor, publicà el setmanari infantil Fatty i les revistes d’esport La Jornada Deportiva, La Pelota Semanal i El Campeón; aquesta última amb unes pàgines centrals per a les quals Ricard Opisso dibuixà moments culminants de partits de futbol protagonitzats per Samitier, Zamora i altres populars jugadors de l’època. A Àngel Millà sempre li durà la dèria futbolera i fou un decidit partidari del Barça. Com ho era també del teatre en català i de l’òpera. Casat i ja amb família, passà per diversos domicilis i, finalment, anà a viure a la mateixa llibreria del carrer de Sant Pau. Potser la proximitat amb el Gran Teatre del Liceu el va portar a afeccionar-se a l’òpera i a fer-se membre de la claca per a poder assistir a les representacions i aplaudir amb espontani entusiasme els cantants que més li agradaven i només complir amb els que menys li feien el pes.

Com a editor, Àngel Millà promogué diverses i importants obres; la més notable, el Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña en tres volums, habitualment conegut com a «Diccionari Ràfols» perquè s’encarregà de dirigir-lo l’arquitecte i tractadista d’art Joan Francesc Ràfols. (El diccionari seria reeditat anys després per Martí March, promotor de llibres d’art suara desaparegut als vuitanta-un anys d’edat, que li donà continuïtat amb quatre volums més i al qual després altres editors n’hi afegirien un cinquè.) També a Editorial Millà es deuen obres en català i per a bibliòfils sobre la impremta, els ex-libris i els llibres miniatura, així com el de Jaume Passarell sobre els llibreters de vell abans esmentat, ja que amb el paraigua de la bibliofília era més fàcil editar en la nostra llengua en els anys de la represa cultural després de la guerra civil espanyola. També edità les Monografías históricas de Barcelona; la Biblioteca Popular amb versos, poesies i endevinalles; el llibre de pseudònims fet per Josep Rodergas; làmines amb vistes de la Barcelona antiga; monografies sobre els carrers de Barcelona i els castells de Catalunya i altres obres que, primer en castellà quan no es podia fer d’altra manera i després en català, permetien apedaçar el nostre teixit social que s’havia volgut destruir.

Com a editor d’obres teatrals, Àngel Millà era molt conegut a Catalunya i no passava dia laborable en què els recaders –ofici ja perdut– de pobles, alguns d’ells ben amagats dins la geografia catalana, li anessin a llogar repartiments de comèdies o drames, així com a comprar-li volums de la col·lecció «Catalunya Teatral» que havia començat el seu pare i que ell continuava amb força empenta. I els diumenges, primer al Paral·lel i després sota la teulada del mercat de Sant Antoni, també anava a vendre llibres. En aquesta tasca l’ajudava el seu fill Lluís, pare de la Mariona i del qual ja parlarem d’una manera singularitzada. Ara només cal dir que tots dos, pare i fill, participaren en la Festa del Llibre quan fou creada l’any 1931; continuaren venent quan les diades del Llibre que amb afany de normalitat cultural es celebraren en període de guerra civil i ho continuaren fent amb parada a la Rambla –encara els Millà mai no hi falten– amb llibres seus en la diada del 23 d’abril. Molt ben considerat i respectat dins d’una professió en la qual sempre han coexistit els personatges pintorescos amb els grans coneixedors del llibre antic, Àngel Millà ajudà a la formació del Gremi de Llibreters de Vell i, amb Josep Melgosa i Felip Alum, dos bons professionals de la seva època, engegà per les Festes de la Mercè de 1952 la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que a hores d’ara ja ha celebrat més de cinquanta edicions.

L’avi Àngel Millà fou un home decisiu amb moltes activitats relacionades amb la difusió del llibre antic i la promoció de la cultura popular. I també ho és el seu fill, Lluís Millà i Reig, pare de la Mariona. Nascut l’any 1921 a Barcelona, ja sabem que des de molt jove ajudà el seu progenitor en les tasques de llibreter i d’editor. Acceptà continuar dins d’una mateixa línia de servei a la cultura popular perquè des de petit li agradaven els llibres i el teatre com a manifestacions d’una manera d’ésser catalana en la qual formar-se i que, arribat l’any 1939, va notar que li volien destruir tallant de soca-rel la llengua i els costums propis del país. S’entossudí a ajudar a recuperar-les sense fer cap soroll i avançant pas a pas sempre que pogués. Col·laborà en la continuïtat de la col·lecció «Catalunya Teatral» i amplià la seva acció amb una sèrie d’estudis encarregats a Xavier Fàbregas i Josep M. Poblet; reedità els títols més demanats de la Biblioteca Popular i donà més amplitud a la Biblioteca Popular Catalana «Vell i Nou» amb obres que tractaven de rellotges de sol, heràldica en català, remeis casolans, oficis que es perden, menes de bolets i l’art de fumar en pipa, tot sigui dit per via d’exemple. També encetà la col·lecció «Llengua Viva», en la qual figuren obres tan curioses –i serioses des de les investigacions fetes pels seus autors– sobre el vocabulari de l’argot de la delinqüència, els renoms, motius, malnoms i noms de casa, el llenguatge subterrani de la política i els proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana. Fidel al mercat dominical de llibres de Sant Antoni i a les fires del Llibre d’Ocasió, també contribuí a consolidar el Gremi de Llibreters de Vell. Ara té en el seu fill, Lluís Millà i Salinas, germà de la Mariona, nascut a Barcelona l’any 1957, el més directe continuador de la tradició familiar.

I encara cal afegir-hi, per a deixar ben establert l’ambient d’amor al llibre i a la cultura catalana en general en què va formar-se l’artista de la qual aquí tractem, que un germà del besavi, Francesc Millà i Gàcio (Gràcia, avui Barcelona, 1875 – Barcelona, 1968), tipògraf de professió i amb idees noves, adquirides en els seus anys de formació professional a París, fundà en règim de cooperativa la impremta La Neotípia (1905-1941). D’ella Eliseu Trenc Ballester escriuria el següent en el seu llibre Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona (Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona, 1977): «La Neotípia encetà a Barcelona un art tipogràfic plenament noucentista avant la lettre, precursor del funcionalisme». Francesc Millà publicà diversos llibres sobre la professió de tipògraf que tan bé coneixia i l’editorial del seu nebot Àngel acollí dins la col·lecció per a bibliòfils «L’Ocell de Paper» els dos volums de la seva interessant història sobre la impremta a Catalunya.

Finalment, per acabar aquest repàs de l’entorn familiar, també cal esmentar l’oncle avi Marià Millà i Navarro (Barcelona, 1892-1968), que, després de treballar com a mecànic d’automòbils i bicicletes a París, fer el servei militar a Melilla, col·laborar en la llibreria del carrer de Sant Pau, tenir la professió de taxista i anar per les seves en diferents activitats, acabà establint-se com a llibreter de vell i venedor d’obres art en una de les barraques que hi havia al portal de Santa Madrona, al començament de la Rambla. L’esmento perquè completa aquest retrat familiar i perquè la seva activitat derivà cap al comerç de la pintura, sense per això deixar el del llibre. Cal advertir, però, que la branca més directa de Mariona Millà, encara que els seus principals interessos sempre van anar cap al teatre, el llibre i l’escriptura, també tenia relació amb pintors i dibuixants. Àngel Millà, per exemple, era bon amic de Ricard Opisso, Antoni Roca i altres dibuixants de la seva època, que sovint l’anaven a veure a la llibreria per fer estones de tertúlia amb ell. I el pare Lluís Millà anava de jove a les classes de dibuix i pintura de l’Escola Massana i també havia ajudat a il·luminar els llibres de bibliòfil que editava Joan Vila, «D’Ivori».

 

 

Aquell any 1954

 

Un cop establertes les coordenades familiars, penso que és convenient donar unes quantes referències sobre l’any 1954, aquell en què Mariona Millà va venir al món. Ella no sabia el que passava, ja que el coneixement de l’entorn s’aconsegueix a mesura que es creix en edat i en capacitats de comprensió, però crec que l’exposició d’uns quants fets, tant de caràcter internacional com local que l’envolten, permet veure millor el context que els pertoca i establir els llaços que generacionalment les relacionen amb altres.

L’any 1954 és el de la batalla de Diem Bien Fu i de la prova de la bomba que esclatà a l’oceà Pacífic; de la mort dels pintors André Derain i Henri Matisse; de la mort del filòsof i escriptor català Eugeni d’Ors i de la del físic italià Enrico Fermi. També és l’any de l’arribada al port de Barcelona del vaixell Semiramis, que repatrià a Espanya diversos soldats que havien estat presoners a Rússia des de la Segona Guerra Mundial. En l’aspecte de refeta econòmica entre les classes populars, hi figura l’èxit de vendes que tingueren els Biscuter, uns automobilets de 197 centímetres cúbics de cilindrada, amb tres marxes (no portaven la de fer enrere) i que podien aconseguir, segons deia la propaganda, una velocitat màxima de 75 quilòmetres l’hora.

En l’aspecte literari, 1954 és l’any de l’èxit de Bonjour tristesse, la novel·la sobre una noia de dinou anys que signava Françoise Sagan. També és l’any en què l’escriptora barcelonina Ana María Matute guanya el premi Planeta amb Pequeño teatro. Pel que fa al Premi Nobel de Literatura, aquest és per a l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, mentre que a França té ampli ressò l’obra Les mandarins, de Simone de Beauvoir.

Dins del món teatral es produeix la mort de Jacinto Benavente, famós autor, ara bastant oblidat, Premi Nobel de Literatura. Josep M. de Sagarra estrena al Romea La ferida lluminosa i a Madrid Joaquín Calvo Sotelo dóna a conèixer La muralla; són dues obres que plantegen qüestions d’exigència moral i tenen un rerefons que provoca fortes polèmiques, ja que a Espanya la proporció d’habitants, segons una estadística que llavors es va fer pública, estableix que de cada 225 persones una es troba consagrada a la vida religiosa.

Ara ja fa moltes temporades que es van retirar, però l’any 1954 és el del gran triomf a Barcelona del torero Antonio Borrero Chamaco i també el de la presentació del català Joaquim Bernadó. En esports Federico Martín Bahamontes és el rei de la muntanya a la Volta Ciclista a França; en cinema triomfa Federico Fellini amb La Strada i a Sant Sebastià celebren el primer Festival Internacional de Cinematografia.

Encara que a Espanya donen més relleu oficial al bateig de Francisco Franco Martínez-Bordiu, primer nét del cap de l’Estat i al qual li canvien l’ordre dels cognoms perquè no es perdi la nissaga del Generalísimo, té molta més transcendència, encara que silenciada i sense poder preveure’n el futur, l’elecció de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat de Catalunya a l’exili. Aquesta elecció, feta en una dependència de l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, declarada territori de Catalunya, significa que continua vigent la voluntat catalana de recuperar els seus drets i les seves llibertats, malgrat que a l’interior els qui tenien el poder diguessin que el passat mai més no podria tornar.

Quan neix Mariona Millà, a l’Havana es celebra la II Bienal Hispanoamericana de Arte i les primeres medalles de pintura són per a Francisco Cossio, Pedro Bueno i Joan Baptista Porcar; el gran premi de pintura, per a Godofredo Ortega Muñoz; el d’escultura, per a Josep Clarà, i el que es concedeix al conjunt de l’obra d’un artista, per a Joaquim Sunyer.

A Barcelona les exposicions d’art de què més parlava la crítica són la de Maria Sanmartí, mare d’Antoni Clavé, a la Sala Gaspar; i la de Gonzalo Lindín a Selecciones Jaimes. El poeta J. V. Foix acaba de donar al Cercle Artístic de Sant Lluc, presentat pel seu president, Joaquim Renart, una conferència titulada “Consideracions sobre l’art i la literatura actuals”.

El dia en què Mariona Millà neix, l’oferta teatral a Barcelona és bastant pobra: al teatre Comedia, Conchita Montes i Pedro Porcel representen Veinte años, d’Edgar Neville; al Romea fan El pobrecito embustero, de Víctor Ruíz Iriarte; al Talia José Sazatornil buscava el riure fàcil del públic amb Manolo ante el peligro i al Cómico també ho intenta Pepe Iglesias el Zorro –un humorista que té molt d’èxit per ràdio– amb La abominable tía de Carlos. Pel que fa a la sarsuela, a l’Apolo reposen La revoltosa i La tabernera del puerto. Les pel·lícules que tenen més èxit de públic són Lilí, en tecnicolor i en pantalla panoràmica, al llavors Windsor Palace, a la Diagonal; De aquí a la eternidad, protagonitzada per Burt Lancaster i Montgomery Clift, als cinemes Fantasio i París; i Pan, amor y fantasía, amb Vittorio de Sica i Gina Lollobrigida, al Cristina i a l’Astoria. Finalment, a la sala de festes Rio actuen les Bleubel Girls, anunciades com “las ocho maravillosas bellezas europeas”, mentre que a Bolero són partidaris de la canción española: ho fan Ana Nevada y Los Chavalillos de España.

 

 

Primers anys de formació

 

Els anys cinquanta són de progressiva millora econòmica a Espanya i, especialment, a Catalunya. Comença a haver-hi feina per a tothom, malgrat que els sous són baixos, i una onada creixent d’immigrants, provinents de les regions espanyoles sense la implantació industrial que hi havia a Catalunya, fa que Barcelona i el seu entorn, així com les comarques més properes, experimentin un notable i progressiu creixement d’habitants. Tan important com sobtada immigració interior podia haver resultat molt perjudicial per a la personalitat catalana, tant afectada per la persecució política que patia, però una certa relaxació en els mètodes coercitius per part de les autoritats governatives, l’habilitat a trobar fórmules d’estudis folklòrics o comarcals –l’edició del Costumari Català de Joan Amades per Editorial Salvat és entre 1950 i 1956 i les assemblees comarcals d’estudiosos comencen l’any 1950–, així com el bon desig d’adaptació que demostren els nouvinguts, sincers admiradors de les maneres de fer catalanes, encara que tinguin dificultats a parlar la llengua pròpia del país, són alguns dels elements decisius perquè la situació general no sembli tan opressiva com la del període de 1939 a 1950. A més a més, s’ha de tenir present que en el mes de març de 1951 es produeix una vaga d’usuaris de tramvies a Barcelona perquè el preu dels viatges passava dels cinquanta als setanta cèntims amb l’argument de compensar els dèficits que patia la companyia propietària del servei, mentre que a Madrid es mantenia el preu polític dels quaranta cèntims. Aquella vaga –repetida sis anys després, el 14 de gener de 1957 pel mateix motiu d’una puja excessiva– creixeria fins a esdevenir una aturada general, secundada pels treballadors de moltes fàbriques que deixaren d’anar a la feina i per una part important del comerç. L’augment en el cost dels viatges amb tramvia quedà anul·lat i, encara que tot tornà a la normalitat anterior, les autoritats del sistema imperant s’adonaren que havien de moderar-se en la seva prepotència, mentre que el conjunt de la població, malgrat no tenir encara prou consciència cívica per a reclamar les llibertats que li pertocaven, recuperà amb la joia del triomf una part de la seva perduda dignitat col·lectiva.

La creació l’any 1951 al bisbat de Vic del setmanari L’Infantil –després rebatejat Tretzevents, nom amb el qual continua editant-se–; el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona de l’any 1952 i els seus bons propòsits de renovar l’esperit catòlic amb la lluita contra el barraquisme i les injustícies socials; la creació aquell mateix any del setmanari Revista, que vol convertir-se en una via d’entesa entre uns antics vencedors i uns permanents vençuts; la creació l’any 1954 de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que donà a conèixer en traduccions al català obres com L’òpera de tres rals de Bertolt Brecht i La visita de la vella dama de Dürrenmatt, són exemples de com canvia el clima angoixosament opressiu fins llavors existent. El cel continua tapat amb núvols d’un intens gris policial, però de tant en tant s’hi obren petites escletxes de llum.

Mentre Mariona Millà és nena i també ho són els seus germans –Elisabeth, la gran, nascuda en 1952, actualment filòsofa i professora; Lluís, que com ja he dit és del 1957 i segueix amb l’activitat llibretera de la família; i Marta, la petita, nascuda en 1963, actriu–, el que abans he qualificat com a “escletxes” sovintegen cada cop més i algunes d’elles fins i tot no paren d’eixamplar-se. A la llar i a les tertúlies que es fan a la llibreria Millà, Mariona sent parlar de l’evident desig que la dictadura, obsessionada a continuar i succeir-se a ella mateixa, acabi per esberlar-se i caigui del tot. Així, encara que li sigui difícil entendre de què va tot plegat, es va assabentant de la primera Assemblea Lliure d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (1957); de la creació de Serra d’Or (1959); del cessament (1959) de Luis de Galinsoga, prepotent director del diari La Vanguardia, pels seus insults a Catalunya; dels fets del Palau de la Música Catalana (1959), amb la detenció de Jordi Pujol; de la publicació (1960) de La pell de brau de Salvador Espriu; de l’edició (1961) de la revista per a nois i noies Cavall Fort; del naixement (1961) de la Nova Cançó i de la creació, el mateix any, d’Òmnium Cultural; de la fundació (1962) d’Edicions 62, que publicarà llibres com Nosaltres els valencians de Joan Fuster i Els altres catalans de Francesc Candel; del manifest (1963) d’un conjunt de personalitats catalanes instant que s’escrigui individualment a la vice-presidència del Govern espanyol per a demanar la plenitud de drets per a la llengua catalana; del triomf (1963) de “Se’n va anar”, cançó catalana interpretada per Salomé i Raimon al Festival de la Canción Mediterránea i que, malgrat la banalitat del text i de la música –probablement gràcies al fet que fou considerada inofensiva–, ajudà que arranqués tot un moviment de difusió per les emissores de ràdio i les festes populars de cançons en català; de la inauguració (1963) del Museu Picasso i de les declaracions aquell mateix any d’Aureli M. Escarré, abat de Montserrat, al diari francès Le Monde dient que «el règim espanyol es diu cristià, però no obeeix als principis de base del cristianisme»; de la manifestació (1966) de capellans a la Via Laietana de Barcelona i de la constitució, també en aquell mateix any, del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona; i, finalment, per a no fer més llarga aquesta evocació de fets, de la commoció que provocà l’any 1970 l’anomenat “procés de Burgos”, amb la tancada de tres-cents intel·lectuals catalans al monestir de Montserrat, i la formació, l’any 1971, de l’Assemblea de Catalunya, moviment unitari d’oposició antifranquista.

 

 

Contrast entre Horta i el Raval

 

Lluís Millà i Miracle Salinas, pares de Mariona Millà, es casen l’any 1950 i van a viure en una torreta del carrer de Pedrell, al barri d’Horta. Allí resideixen amb els quatre fills que successivament tenen i només es traslladaran en un pis del carrer Albert Llanas, al barri del Carmel, molts anys després, quan, crescuts i independitzats els fills, l’especulació urbanística els obligarà a canviar de domicili.

Mariona i els seus germans creixen entre Horta i el Guinardó, ja que en aquest barri veí s’hi troben les escoles a les quals van. En els anys cinquanta i seixanta aquests barris de Barcelona són, a més de sanitosos, especialment tranquils. Els Millà, igual que altres veïns seus, són de lloguer en una senzilla torre de dues plantes i amb un hort que, treballat per ells mateixos, els dóna verdura i fruita. L’espai exterior és ampli i les vistes resulten agradables. L’any 1915 s’hauria començat a urbanitzar el sector que hi ha entre la Font d’en Fargas i el torrent de la Carabassa, amb uns habitatges promoguts per la Cooperativa de Periodistes i en terrenys que oferí Domènec J. Sanllehy, el qual havia estat alcalde de Barcelona. I en un carrer molt proper, el de Can Pujolet, hi viuria un temps, intentant refer-se dels pulmons, ferits de mort per la tuberculosi, el poeta Joan Salvat-Papasseit. Precisament aquest, en el seu llibre Els nens de la meva escala, deixaria escrit: «Oh, com fa bo! De l’hort de casa s’albira el Montseny. Tant com és clar i quiet el dia, i retallat, el Parc de Catalunya apareix ple de neu!». Una visió que ara resulta com una evocació literària, ja que els blocs de pisos, ajuntats uns amb els altres, i la pol·lució que mai no para de créixer, fa anys que han espatllat les bones vistes.

L’entorn d’Horta i el Guinardó en què feliçment creix Mariona Millà topa d’una manera violenta amb el del barri del Raval al qual de nena hi va amb la mare i els germans a veure els avis i a buscar el pare per a pujar tots junts a casa. De molt petita, quan encara no coneix res de l’anomenat barri xino, i després de joveneta li sorprèn l’ambient força bigarrat d’un carrer com el de Sant Pau, que podria ésser noble i tranquil perquè a la seva entrada per la Rambla hi ha el Gran Teatre del Liceu i va a parar de sortida a la construcció romànica de l’església de Sant Pau del Camp, amb un claustre que és l’únic a Barcelona –això ho sabria després– que té arcs trilobulats.

Lluís Almerich, en la seva obra en tres volums Història dels carrers vells de Barcelona, precisament editada per Àngel Millà l’any 1950, recorda que al carrer de Sant Pau va haver-hi convents i també la Casa de la Galera, on hi tancaven dones condemnades per diversos delictes i les feien treballar en una fàbrica de filats que allí hi havia muntada. Diu que l’edificació avançà amb lentitud, ja que tots els terrenys eren hortes, i passà molt de temps abans que, ja ben entrat el segle xviii, hi hagués veïnat. Entre altres curioses notícies que ara no fan al cas, esmenta que en aquell carrer hi va néixer el poeta i polític Víctor Balaguer; que, a més de la llibreria Millà, que segueix en el seu lloc de sempre, hi havia la del també popular i notable bibliògraf Antoni Palau i Dolcet, i acaba la seva evocació amb el text següent: «Des de finals del xix fou també el carrer de Sant Pau un carrer de bons hotels, dels quals destacaven el Peninsular i l’Hotel España. En morir el segle xix finà en el carrer de Sant Pau, gairebé a la cantonada de la Rambla, una petita casa de menjars coneguda per Ca’l Tano, on es servien unes racions famoses de cigrons en salsa per la quantitat de 30 cèntims (de pesseta) el plat, amb pa i vi. Així mateix, a la meitat del xix eren populars els memorialistes del carrer de Sant Pau, que més tard varen traslladar-se a la Virreina».

No és pas aquest el carrer de Sant Pau que coneix Mariona Millà en les seves visites de nena a la llibreria familiar. La seva visió, encara que endolcida per la Fira de Sant Ponç que cada any es celebra al carrer veí de l’Hospital, coincideix més amb la d’uns versos de Rafael Nogueras Oller sobre una dona «que essent noia era fresca com una rosa» (...) «al carrer de Sant Pau es va emmustir i al carrer de Migdia es va podrir».

I a mesura que creix i amplia la seva visió del món, sense per això arribar a subscriure la visió apocalíptica que tenia dels suburbis barcelonins el poeta esmentat, podria entendre que:

 

«Allí s’hi cola tot: és el tou de la femta,

i els carrers de Lancaster, Guàrdia, Montserrat,

Sant Ramon, Sant Rafael Nou, Est i Trenta,

amb tot el vi, les dones, l’aiguardent i l’absenta,

són els vuit corriols que l’han format.

Allò és la Babilònia del pecat!»

 

La referència bíblica resulta excessiva, però no deixa de tenir certa base perquè, dins de la realitat de les coses de la moralitat i del vici a les grans ciutats que donen per a tot, Barcelona arribaria a tenir en els anys vint i trenta del passat segle xx un notable desplegament de cabarets, bars de cites i cases de prostitució al barri del Raval. Seria llavors quan el periodista Francisco Madrid, autor de la novel·la Sangre en Atarazanas, promouria la denominació “barrio chino” per a anomenar aquell indret, probablement influenciat per una pel·lícula nord-americana que tractava dels misteris del barri xinès de Chicago. L’expressió arrelà i escriptors com Josep M. de Sucre, Marina de Castarlenas, Rafael Duyos i Pedro Luis de Gálvez, entre d’altres, utilitzarien el terme en els seus poemes dedicats al barri. A més a més, autors de relleu com Josep M. de Sagarra i Pierre de Mandiarges situarien en l’ambient més degradat del Raval –hi predominava el de les famílies de vida normal encara que modesta, però aquest literàriament no els interessava gens– algunes de les seves novel·les, mentre que periodistes com Joan Tomàs, Sebastià Gasch i Josep M. Planas divulgaren els espectacles que es presentaven als cabarets i sales de festes que amb profusió s’havien establert en aquells indrets.

D’antic s’hi venia exercint la prostitució en el sector, i el carrer de Sant Pau facilitava l’accés a molts d’altres que a certes hores de la tarda i de la nit eren com un formiguer d’homes que entraven i sortien dels diferents locals dedicats al comerç del sexe. Una situació que, paradoxalment, aniria a més, malgrat que l’any 1957 Espanya signà un acord internacional que pretenia eradicar la prostitució femenina. Legalment tancades les cases de tolerància, sortirien al carrer moltes dones; s’obriren bars de trobada i les que eufemísticament podrien ésser anomenades “urgències de la carn”, quedarien més a la vista. Una situació que per a Mariona Millà resulta estranya i situada a l’extrem més oposat de la seva vida familiar, però que de nena i de joveneta li dóna unes visions que, anys després, projecta en la seva activitat artística amb voluntat de denúncia i com una mena de catarsi. En aquest sentit, li són aplicables les consideracions que Josep M. Huertas i Jaume Fabre fan quan tracten del Districte V en el setè volum de la seva obra Tots els barris de Barcelona (Edicions 62, 1977): «Al Xino no es redueix la marginació a la prostitució femenina. Hi ha bars d’homosexuals –també es troben en les pistes d’autoxoc– i bars en els quals es ven droga de tota mena. No cal, però, insistir més, puix que sovint es creu que aquest és l’únic problema del Districte V, potser per ser el més cridaner. Tot i així, cal reconèixer la seva importància i la necessitat de trobar algun sistema vàlid per resoldre’l que no estigui basat en la repressió pura i simple». Ella, Mariona Millà, té en aquells anys la valentia de posar-ho en evidència amb la màxima cruesa pel que fa al comerç del sexe i a l’ambient en el qual es manifesta per a deixar-ne testimoni i provocar una reacció sanitosa i comprensiva.

 

 

Formació a l’Escola Massana

 

Ja de nena Mariona Millà com millor s’expressa és pintant. Que els nens i les nenes facin gargots amb guixos a la pissarra de l’escola o amb llapis sobre el primer paper que trobin, no té cap transcendència. Tots ho hem fet i tots ho fan i ho faran. I quan no tenen al seu abast els elements idonis, sempre hi ha nens que saben servir-se d’un tros de carbó -ara també es fa amb esprai- per a ratllar les parets, o d’un branquilló per a dibuixar al terra o a la sorra. La importància rau en el fet que es faci amb plena voluntat de dir el que hom sent, s’aconsegueixin resultats comunicatius i se sigui tossut a seguir un camí que, encetat com un joc, després resulta cada cop més costerut en els diferents ramals cap als quals s’obre.

Aquest darrer és el cas de Mariona Millà, que ja de ben petita sempre vol dibuixar. Li agrada i s’hi troba bé. El millor que poden fer per ella és deixar que s’esplaï amb els papers que li porta el pare perquè pugui dibuixar. Lluís Millà, que havia anat un temps a l’Escola Massana i havia col·laborat en la il·luminació dels llibres de bibliòfil editats per Joan Vila («D’Ivori») i també en els de casa seva, no li posa traves i li dóna unes primeres nocions. A més a més i per sort, a l’escola del parc del Guinardó a la qual va, hi troba un professor de dibuix que l’ajuda a avançar en la materialització de les seves possibilitats. Es tracta del senyor Gubianes, mort ara fa poc, únic home en un claustre docent tot ell format per dones. Sorprèn aquesta singularitat en un temps en què les escoles, tant les públiques com la majoria de les privades, atenen a l’obligatòria norma de diferenciació de sexes, tant entre els alumnes com entre el professorat.

Els mitjans materials dels quals pot disposar Mariona Millà per a dibuixar són més aviat pobres. El pare li proporciona papers que surten d’entre els llibres de segona mà i els quaderns a mig omplir que també li arriben en les compres que realitza la llibreria. Però tant li fa, ja que el seu principal interès és poder representar els paisatges i les persones que l’envoltaven. A la seva casa i també a la dels avis hi ha quadres penjats a les parets; són olis i dibuixos d’artistes que van per la llibreria o que -igual que els papers en què Mariona Millà expressa la seva incipient personalitat- s’han comprat junt amb un lot de llibres. Alguns dels seus autors resulten ben coneguts en el món artístic barceloní i altres disposen de poca anomenada, però en conjunt a ella li serveixen per a sentir-se dins de l’ambient al qual vol pertànyer.

A més dels quadres, a l’entorn familiar també hi ha alguna que altra petita escultura i Mariona Millà intenta modelar pastant la terra del jardí. La satisfacció que sent mentre fa les seves improvisades obres és molt plaent, però també l’afecta en gran manera veure l’endemà, quan el fang s’ha assecat, que el seu treball s’esmicola.

Li cal aprendre les tècniques i de ben petita, quan passa amb els seus pares per davant de l’antic Hospital de la Santa Creu, on hi ha l’Escola Massana, diu que vol anar-hi com a alumna. Encara no té, però, l’edat mínima i s’ha d’esperar a tenir quinze anys per a presentar-s’hi i ésser admesa.

Mariona Millà passa cinc anys a la Massana. Segueix les classes i assisteix a diversos tallers. Els seus professors són Francesca Ribas, Gassó, Domingo, Muntasell, Gerard Sala, Noé i Macià pel que fa a les assignatures que segueix amb profit, encara que les seves preferències per la cordialitat amb què accepten els seus afanys per aprendre es decanten per dos mestres en especial: Ismael Balanyà i Josep Brunet. Tots dos coneixen la llibreria Millà i, a més a més, Balanyà havia estat condeixeble del pare, però la Mariona mai no utilitza aquesta relació i només quan li pregunten dóna raó del parentiu. (Igual farà, anys després, quan segueix uns cursos a l’Escola del Teatre i només, un cop admesa, quan el professor Jordi Coca li preguntà explicà la seva relació familiar.) Llavors volia -i sempre ho ha volgut- que se l’acceptés pel que era i demostrava saber fer.

 

 

El grup Sis i Sis

 

A Mariona Millà, alumna de l’Escola Massana, li sembla que el dia té poques hores per a poder dibuixar, pintar, gravar i experimentar tal com ella vol. Per això, després de les classes, se’n va a dibuixar del natural al Cercle de Sant Lluc i els dies de festa fa rostres i figures de persones que veu pel barri, i també pinta paisatges, natures mortes i flors. Ho prova tot, ja que té el doble afany de captar la realitat i de guanyar seguretat emprant les tècniques més diverses.

La seva pintura i especialment el seu dibuix dels començaments segueixen, com és lògic, pautes ja establertes. En especial li agrada l’obra d’Isidre Nonell i com ja els havia passat a altres artistes -recordem, per exemple, Joaquim Biosca-, “Nonelleja!”. En cap cas no vol imitar el pintor de la barriada de Pequín i de les gitanes, però d’una manera natural li interessen aquells temes de pobresa i aquelles figures d’homes i dones que la societat considera marginals. Són, sense ni saber-ho, com una premonició del que més endavant realitzarà d’una manera conscient i molt més radical.

Encara no ha fet els vint anys quan Mariona Millà ja participa en un grup artístic, creat amb companys seus a l’Escola Massana. Són dotze -sis noies i sis nois- i no es trenquen gens el cap per a posar un nom al grup: “Sis i Sis”. L’objectiu comú és donar-se a conèixer, però sense fer cap mena de manifest ideològic que estableixi una doctrina estèticament innovadora. Els nous són ells, frisosos de posar en relleu les seves inquietuds artístiques.

El “sis” de les pintores era format per Maite Batalla, Àngels Fisa, Maria Teresa Ibàñez, Rosa Larrey, Magda Martí i Mariona Millà, mentre que els “sis” pintors eren Francesc Barrachina, Joan Cot, Germà Díaz, Víctor José Leiva, Eugeni Llopart i Salvador Massana Saburit. Aquest darrer, fill del pintor vilanoví Salvador Massana, proporciona al grup de novells el primer lloc on exposar, una sala de Vilanova i la Geltrú, mentre que, gràcies al fet que el periodista Pablo Vila San Juan és visitant habitual de la llibreria Millà, s’aconsegueix que el diari La Vanguardia, on aquest col·labora, publiqui una nota elogiosa sobre la primera experiència de Sis i Sis. En aquesta nota el periodista destaca com Mariona Millà exposa tres olis i sis escultures i escriu que més que promesa d’artista ofereix notables realitats de grans esperances. Amable, però també just, ja que si no hagués captat que en la llavors incipient artista existia la bona llavor de la creativitat hauria redactat una frase menys compromesa.

La exposició del grup a Vilanova és en el mes d’abril de 1974 i al cap d’un any Mariona Millà es tornà a presentar davant del públic. Aquest cop ho fa individualment a Barcelona i en una galeria que amb el nom de Ninots s’ha obert al carrer de Manila. Encara existeix Sis i Sis, però ja va cap a la seva dissolució, tal com acostuma a passar amb la majoria d’agrupacions d’artistes que, sense perdre els vincles d’amistat i de companyonia existents entre els seus components, s’adonen que no hi ha gairebé cap coincidència entre ells pel que fa als plantejaments creatius i cada un d’ells decideix anar en solitari.

A Ninots Mariona Millà presenta un total de trenta-una obres entre olis, aquarel·les, ceres i dibuixos a llapis. Pablo Vila San Juan, esdevingut cronista entusiasta, li dedica un text molt ampli en la secció de notícies d’art de La Vanguardia. M’estalvio de reproduir el text íntegrament, ja que es troba en la part dedicada a comentaris i crítiques que figura al final del present llibre, però crec que pel seu contingut i els elogis que fa a les obres i a l’actitud de Mariona Millà ha de llegir-se més com un atac a les formes estètiques de les quals no era gens partidari que com un estímul perquè la llavors molt jove pintora trobés el seu veritable camí estètic. Així, quan considera que aquella primera exposició és «una manifestación simpática y esperanzadora en una juventud serena, preparada y culta» ho fa per a dir que és «ajena afortunadamente de toda la exageración a la que nos tienen acostumbrados los llamados “impresionistas” que, en mi concepto, está muy lejos del verdadero y divino arte de la pintura». I quan escriu que la jove pintora «ofrece al visitante el regalo de una explosión magnífica de juventud triunfante honradamente»”, ho assenyala per a comentar que ho fa «sin necesidad alguna de acudir a extravagancias y alucinaciones deprimentes y ficticias» i concloure que «vale la pena ver la exposición y vale mucho más el salir de ella pensando que una juventud así es la que necesita esta pobre humanidad».

De cap manera no em vull ficar en el túnel del temps -el text de què tracto ja té més d’un quart de segle d’antigor- i bescantar les paraules d’una persona -cavaller sempre amable i ben educat, el qual vaig conèixer i que porta anys mort. Però com que Mariona Millà, artista que sempre agraeix el que escriuen sobre la seva obra i respecta totes les opinions, reprodueix l’article, m’ha semblat que convenia fixar-s’hi per a posar en relleu quina era la mentalitat d’una part de la societat catalana quan ella va començar a donar-se a conèixer com a pintora. L’empremta de Picasso, així com la de Miró, eren ben marcades a nivell mundial; els esforços modernitzadors de Ramon Rogent i del Cercle Maillol havien quedat com a exemples; l’impacte de Dau al Set i la sempre creixent figura d’Antoni Tàpies eren referències discutides, però obligades; la llibertat de crear semblava que havia quedat establerta, però, pel que hem llegit, encara hi havia qui, suposo que de bona fe, es manifestava en contra dels impressionistes. I aquests no serien pas els mestres Monet, Manet, Renoir, Pissarro i Sisley, entre d’altres, sinó, probablement, els pintors catalans que exposaven a la sala Parés i que en la temporada 1974-1975 havien estat, entre d’altres, Jordi Curós, Manuel Capdevila, Josep Puigdengolas, Pere Pruna, Miquel Villà, Joan Josep Tharrats, Julián Grau Santos, Bosco Martí, Darius Vilàs, Josep Amat, Emili Grau Sala, Simó Busom, Francesc Serra i Rafael Bataller, entre d’altres. Alguns d’ells, malauradament, ara ja són morts, però la majoria viuen i continuen en actiu per a satisfacció de l’ampli públic que visita les seves exposicions.

Mariona Millà, com és lògic, no volia pas competir amb els pintors que llavors tenien fet un món i exposaven amb regularitat. Tampoc no desitjava adscriure’s a una determinada tendència, fos quina fos aquesta. D’acord amb la frase “Jo pinto i prou!” del seu admirat Isidre Nonell, desitjava ensenyar el que feia i comprovar si servia per a exercir plenament com a artista, que era el que més li agradava. Els elogis que Pablo Vila San Juan li va dedicar li devien plaure, però de cap manera no van fer que deixés de cercar la seva veritable forma de pintar.

Perquè Mariona Millà no podia de cap manera quedar-se en una expressió plàstica que era ben seva perquè la feia, però que encara no arribava a manifestar del tot el que ella sentia en el seu interior. La seva mare, quan ella era petita i totes dues es trobaven a l’hort que tenia la casa, li havia ensenyat com una eruga arribava a transformar-se en papallona. Era la metamorfosi que tota persona ha de fer en un determinat moment de la seva vida si vol arribar a ésser ella mateixa. Era el canvi, la transformació que el veritable artista realitza per necessitat quan nota que no li serveix tot el que ha après, encara que ho hagi fet seu. Però per a aconseguir-ho necessitava temps i anar seguint amb tossuderia el seu procés d’alliberament intern.

 

 

Cinc anys d’investigació

 

Després de la seva primera exposició individual, Mariona Millà troba que els diversos camins encetats com a estudiant són tots ells interessants; encara més, apassionants, però que li cal pensar en el que veritablement ha de fer. Sent que ha d’estructurar la seva obra i treballar-ne els diversos aspectes per a poder arribar a uns resultats que vagin més enllà de les solucions convencionals que ja creu conèixer.

Treballa més per a ella que per als altres. Li interessen els rostres i els cossos de les persones grans, les escenes de carrer i les representacions teatrals. En aquests tres vessants busca trobar-hi el mateix: la veritat de la vida social, les raons per les quals es fan unes coses i no pas altres, les motivacions de les persones i la manera que tenen d’acceptar els fets que no poden controlar. I potser perquè el coneix més, manifesta una certa preferència pel fet teatral en la seva expressió plàstica: figurins, telons, cartells i escenes de les obres l’atrauen pel que tenen de ficció que posa al descobert els sentiments en forma de passions. Vol connectar amb els estímuls en el seu estat més espontani, sense cap de les limitacions que els costums i les normes socials acostumen a establir perquè siguin acceptats per la majoria.

Fins a començaments dels anys vuitanta són cinc anys d’investigació en els quals Mariona Millà esmola la seva sensibilitat i la prepara per a poder expressar-se d’una manera ben personal. Al llarg d’aquest quinquenni i encara durant un temps més -jo diria que fins al 1983, ja que és a partir d’aquest any que exposa amb notable continuïtat- creix humanament a la vegada que es prepara per a sentir-se segura del que vol expressar. Practica les tècniques per a alliberar-se de la subordinació a les normes quan aquestes la lliguen i aprèn a sentir-se lliure per a interpretar el que més afecti la seva voluntat d’explicar l’entorn.

 

 

Dels temes teatrals a les passions humanes

 

La presència pictòrica de Mariona Millà en el conjunt d’exposicions que fa al llarg dels anys vuitanta està molt marcada pel fet teatral. L’any 1985 presenta a la galeria Syra diverses obres sota el títol Escenari - Visió plàstica del teatre; l’any següent exposa a la Subex amb el títol De l’assaig a l’estrena, i al Palau Güell, amb motiu del setanta-cinquè aniversari de l’Institut del Teatre, l’any 1988 hi presenta Pinzellades del teatre català. Aquestes són les seves principals exposicions a Barcelona i sembla que s’hagi especialitzat en el fet teatral, que, certament, mai no abandonarà, amb obres molt reeixides. Però hi ha un altre tema que l’empeny amb molta més força: el del barri xino, el de les dones i els homes que viuen de la passió del sexe en el seu nivell més baix i degradat. I amb aquest tema esclata en el mes de maig de 1989 a la Cartoon Galeria, una sala que llavors hi havia en ple Eixample barceloní, al carrer de Provença prop de la cruïlla amb el de Balmes.

El professor Carles Castellanos escriu en el catàleg d’aquella mostra que «només una dona, una dona conscient de la seva condició, podia reflectir així la realitat» i assenyala que aquelles obres «entre la foscor i la nit del present obren la vida a una llum d’esperança». Coincideixo amb ell i en la crítica que publico a El Periódico sobre l’exposició dic que Mariona Millà retrata «persones en diverses fases de degradació moral, des de prostitutes fins a jubilats del barri baix», però que els «tracta amb amor pel que en ells encara s’hi troba d’humanitat».

La pintora i tots els qui la seguim en la seva obra som conscients que la temàtica escollida provoca reaccions d’incomprensió i de rebuig entre certes persones. I no són pas les úniques a escandalitzar-se aquelles que pertanyen a classes socials d’un cert nivell econòmic i de costums qualificats de burgesos; també ho fan alguns dels models captats de la realitat, que es consideren vexats. En la meva crítica jo m’ho penso i, després de recomanar la visita a la sala, suggereixo als visitants que deixin a la porta els prejudicis, i que sempre són a temps de recollir-los a la sortida. Alguns no van tenir cap mena de problema perquè són esperits lliures; d’altres s’acolliren al consell que els donava i uns tercers es van abstenir d’anar-hi o, disposats a escandalitzar-se, hi van anar per a expressar les seves protestes als propietaris de la galeria. I encara més: com que alguns d’aquells quadres o altres de semblants són exposats després a altres llocs, les reaccions són si fa no fa semblants. Fins i tot en una població de França els organitzadors rebutgen penjar unes obres de Mariona Millà perquè els semblen massa agosarades en les descripcions.

Amb colors vius i amb intensitat de gruixos de pintura, Mariona Millà baixa en aquesta etapa als inferns que hi ha en els cervells humans i en l’organització de la societat. En certa manera, fa com els picapedrers medievals que representaven en els capitells dels claustres dels monestirs romànics els pecats de la carn perquè els monjos fossin purs. O com els ebanistes que tallaven representacions semblants en les ajudes dels seients dels cors de les catedrals en els quals es repenjaven els canonges quan resaven i exaltaven Déu amb el cant gregorià. La seva obra no és pas una exaltació del vici, sinó que obeeix a una voluntat de denúncia, no tant cap a les persones caigudes, sinó envers una societat que ha propiciat ambients com aquells.

La voluntat de Mariona Millà és artística i no pas moralitzadora. Li dol com a tota persona amb principis tot el que passa, però vol anar fins al fons de les situacions per a entendre com l’ésser humà pot arribar a transformar-se en una negació d’ell mateix i aconseguir una nova dinàmica vital. Perquè la marginació estableix les seves pròpies normes i dins del món de la prostitució hi ha uns codis de conducta que gairebé mai no es trenquen.

La pintora s’acosta als seus models femenins, parla amb elles, s’interessa per la seva situació i intenta que no la vegin com una estranya, sinó com una persona que les vol entendre. En una entrevista que li van fer en relació amb aquesta temàtica, Mariona Millà hi explica el següent sobre els contactes que va fer, dient per endavant els seus propòsits com a pintora: «Entrava (en conversa) amb molta humilitat, primer com a persona, i se m’obriren aviat perquè jo no m’amago i, a més, pregunto molt directament les coses; no interposo cap vidre ni cap protocol. I elles, per la seva banda, no tenen el cinisme de la gent “normal”; són franques i, fins i tot, es mostren orgulloses perquè no dissimulen la seva condició».

La força d’aquestes obres es troba, crec, més que no pas en la singularitat del tema, en la manera d’entendre’l com un fet normal dins d’una situació social que mai no existiria si tots actuéssim com estableixen les normes que ens hem donat. La hipocresia fa que la societat amagui moltes de les seves nafres en lloc d’intentar curar-les. El teatre de la vida és, en conseqüència, molt més fals que el teatre dels escenaris i Mariona Millà ho posa al descobert amb aquestes obres.

El testimoni de la pintura, tan punyent en la seva expressió plàstica, també té un vessant irònic en els dibuixos que Mariona Millà féu per al llibre Trempant t’empaito de Celdoni Fonoll. Erotisme en clau d’humor, tan en els versos com en la part gràfica, que a les persones “assenyades i benpensants” no els agrada gens i que les altres, les que presumeixen de liberals i progressistes, no volen entendre com un alliberament, sinó com una facècia. I és que, per més que diguem uns i altres, hi ha tabús socials que resulta gairebé impossible deixar de banda.

 

 

L’animal urbà i la ciutat que ens fa presoners

 

Acabat un cicle pictòric en ve un altre. Els temes mai no s’esgoten per ells mateixos, sinó perquè l’artista creu que ja ha dit el màxim en relació amb el que volia posar de manifest i fuig del perill de repetir-se. Però si l’experiència que es deixa ha resultat positiva no hi ha mai trencament, sinó continuïtat amb un nou motiu d’interès. Per això Mariona Millà passa a començaments dels anys noranta a dibuixar i pintar animals urbans, aquells que fora de l’ambient que en origen els pertoca i orfes del suport que en teoria els havia donat l’home, han de basquejar-se sols per a poder sobreviure. Coloms, rates i, en especial, gats de carrer i de teulada, així com gossos abandonats per molt diverses circumstàncies i que han de trobar el menjar allà on poden.

En el fons la pintora canvia de model, però insisteix en la seva voluntat de posar en relleu la mentida humana, la indiferència de la societat cap als més dèbils, la crueltat que hi ha en les relacions socials. Perquè el que reflecteix no són pas els animals de companyia o els que la gent ensinistra perquè li siguin útils i que podia haver representat amb alliçonadora ironia, sinó els abandonats a la seva sort en mig d’ambients que els són hostils.

La primera exposició amb aquesta temàtica d’animals urbans la celebra Mariona Millà l’any 1993 en un lloc tan adient com és el Museu de Zoologia de Barcelona. Establert a l’edifici que fou cafè restaurant quan l’Exposició Universal de 1888 -l’anomenat popularment “Castell dels Tres Dragons”-, a l’entrada del parc de la Ciutadella i a un pas de la col·lecció zoològica, l’ajuda a reivindicar animals que la societat altament civilitzada vol oblidar. Un etòleg i antropòleg tan destacat com és Jordi Sabater i Pi li fa per a l’ocasió un text de presentació en el qual destaca com l’artista «ha sublimat en color i traç el gest desesperat, abatut o exagerat de l’animal vençut pel pes de la ciutat, sempre impersonal, llunyana, insensible i cruel per a aquests éssers abandonats». Unes frases que en gran manera es poden aplicar també a les persones incompreses i marginades, dèbils i sense capacitat de reaccionar per elles mateixes dins de ciutats que les ofeguen.

Amb tota lògica, doncs, la nova temàtica de Mariona Millà, aquella que practica des de 1995, és el paisatge urbà en relació amb les angoixes, les preocupacions i les necessitats de les persones.

Barcelona és el model dels quadres, però la intenció va molt més enllà del que és la ciutat en la concreció d’uns carrers. Mariona Millà no vol pintar el paisatge urbà per les seves formes -amables en aparença-, sinó per la seva incidència en les persones. I encara que la seva manera d’expressar-se s’ha tornat més amable, mai no deixa de manifestar-se amb contundència per a indicar que els fars dels cotxes dins de la nit de l’ànima enlluernen i els semàfors són com una mena de paranys per als qui es refien de la seguretat de les normes.

Mariona Millà creu plenament en el que fa. En la dedicatòria d’un catàleg va escriure: «Brindo per un gran amor, la pintura. Si mor, jo moriré». És aquest amor un amor intens, que sempre la farà viure perquè la porta a dibuixar, pintar, gravar, crear escultures i joies, fer cartells i ensenyar per mitjà de conferències i classes d’art. És com una foguera que s’alimenta d’ella mateixa i en serveix els altres.

 

Josep M. Cadena

Per Mariona Millà - (2010-02-05)