Crítiques i textos

Per Víctor Pallàs i Arisa

ART DEL SEGLE XX: MEMÒRIA PERSONAL

Ens anem atansant cap a port. La navegació ha estat llarga i, diria, profitosa. Però hi ha un darrer port, encara, on recalar, reposar i recuperar forces (fent-hi, potser, també una partida d’escacs). Amaro al moll de la Mariona MILLÀ: mirada profunda, traç definitiu i bruna; bruna en la nit com ho fou aquella nit, ara llunyana, que s’emparava en aquella llum negra a partir de la qual tots els colors s’exaltaven. Mariona diversa que s’escapoleix com un gat feréstec i mirant de trascantó no ho són, així, tots els gats? o que, atenta, esbossa el bellugueig dels coloms a terra o el bellugueig del ratolí. Mariona que glossa l’animal urbà barceloní, que «ha sublimat en color i traç el gest desesperat, abatut o exagerat de l’animal vençut pel pes de la ciutat, sempre impersonal, llunyana, insensible i cruel per a aquests éssers abandonats». Traç i gest desesperat, deixeu-me afegir, que recupera la tradició del dibuix d’animals d’un precedent il·lustre: qui no recorda la mirada inquisitiva tan humana d’un ximpanzé o els apunts d’ànecs virolats de BÉCQUER?. Traç i gest desesperat i vigorós, carregat de vida que batega incessant, indeturable i voraç: com les dents que apunten afinades dels rostres de les criatures de MILLÀ: VIDA, en majúscules. Vida com la que es desprèn del memorable Crit de MUNCH, «enderroc de les barreres entre la caricatura i el gran art». O vida, finalment, que degota d’un llibre tan insòlit, tan delicadament desvergonyit o tan suggerent com el Sàvia Diotima (“erotisme íntim”) a partir del qual Mariona MILLÀ deslliura tot el seu immens cabal creatiu a través de la interpretació del que, des de l’origen de les espècies, mou el món: el sexe. Manuel DE PEDROLO li ho saludà en versos aparentment blancs (cinc quintets de metre llarg).
    

Per
Mariona Millà – (2010-02-05)