Crítiques i textos

Per Arnau Puig

El camí de l’art és una sendera que permet que molts artistes esparsos i dispersos en el temps i en l’espai es retrobin en una determinada manera de fer que, en aquest cas d’ara no és, com hauria estat normal si es tractés d’acadèmia, en les maneres establertes i canòniques de fer, sinó en l’expressivitat més dramàtica i expressionista, a la manera com ho feren aquells artistes centreeuropeus a cavall del 1900. Ens referim a Gustav Klimt, Egon Schiele, Oskar Kokochka i, també, ben cert, a Arnold Schönberg, la versió actual dels quals tindríem, tant en la problemàtica eròtica com en la representativa, en la personalitat de Mariona Millà.

    Mariona Millà, per aquells estranys viaranys de la idiosincràcia de cadascú, ha cercat de la vida les formes que dóna l’existència marginada. En dos casos ben determinats i oposats ho tenim en aquelles cal·ligrafies d’untuosa pintura on ens és oferta la imatge de les dones de la vida, aquelles per a les quals el sexe allò que és més a prop de la naturalesa és més un aparador que una reclosa intimitat (que l’artista ens ofereix ofensivament i, també, amb tendra vergonya), i en aquelles altres imatges dels estrambòtics personatges, per exemple, de Kafka, el Gregor de La metamorfosi, que, de mans de Mariona Millà, passa de l’estantís jove desorientat a la simiesca faç d’un animal inqualificable externament, però sense cap estigma culpable intern.
  
 Aquest anar i tornar de l’interior a l’exterior de les persones i del seu entorn social, Mariona Millà ens l’ofereix amb els gests cromatitzats ofensius i acaronadors ensems que posen la vida dels altres a l’abast del nostre egoisme sensible, que no voldria percebre, però que mira perquè atrau pel tema i per l’art.

Per
Mariona Millà – (2010-02-05)