Crítiques i textos

Per Sebastià Serrano

Pròleg
He de reconèixer, només d’entrada, que aquest Viatge per la pintura que ens ofereix Mariona Millà, per a mi, ha estat del tot fascinant. En molts moments em venia a la memòria aquella narració de narracions que és Les mil i una nits. La cadena de relats de la nostra pintora em feia pensar en el llarg viatge de mil i una nits de Xahrazad, ja que en el camí de la seva narració va fent estades en les contrades més meravelloses dels espais de la pintura, des del tacte i la tendresa de les descripcions del color, de la forma i del moviment, fins a la consideració de com tu mateix pots esdevenir artista, ja al final del relat, com una mena ja no d’invitació sinó més aviat de fusió, d’entrega, de comunió; unes vertaderes noces entre el lector o la lectora i l’art a través de la pintura.
El text, com tots els bons relats, m’ha suggerit, generat, tota una munió d’interrogants a l’entorn de l’origen i el desplegament de l’art i de les diferents modalitats artístiques i, molt concretament, de la pintura. Què té de tan especial la pintura? Per què ens causa plaer la seva contemplació? I, del plaer de l’artista, què en podem dir? En els darrers temps he reflexionat força sobre el poder dels sentits i sobre el paper fonamental del cervell en el processament de la informació continguda en les sensacions i en com la circuiteria cerebral en determinats moments connecta la informació procedent dels receptors sensorials amb els centres del plaer. En relació amb l’art s’ha parlat del doble plaer de fer i de mirar, i, fins i tot, aquest fet de donar plaer podria semblar justificar l’art malgrat la seva aparent inutilitat pel que fa a la supervivència de les persones tal com passa amb els casos obvis del menjar, el beure o el copular. No oblidem que des del punt de vista evolutiu el plaer és un indicador amb clara significació biològica. Està clar que hem evolucionat cap a un macrosistema emotiu que condueix a fer atractiu, a motivar i trobar plaer en elaborar art i en veure’l, mirar-lo i admirar-lo, en el cas de la pintura.

En els darrers quinze milions d’anys, l’evolució ha fet meravelles en els espais cerebrals de la visió. Ben bé podem afirmar que, a partir d’aleshores, per als nostres avantpassats llunyans la vista esdevé el sentit dominant tot i que cadascun dels altres sentits conserven una bona part del seu poder, sobretot l’olfacte, dominant fins aleshores. I per a què aquest salt en el veure i en el mirar? Per a què hi hem anat veient cada cop millor? No en tenim cap dubte: per a adquirir coneixements. Hi ha molta informació relacionada amb l’entorn, amb les menges i el seu grau de qualitat, amb els fills i la seva criança, amb els possibles amics o amants, que només es podrien adquirir a través de la visió. Els primers cervells podrien funcionar com a nassos enriquits, però un món més complex, amb relacions una mica més complexes i activitats relacionades amb comportaments també més complexos, demanava un desenvolupament estratègic de la visió i de la competència cerebral i mental relacionada amb la visió.

I vet aquí que la natura, a través de l’evolució, la més gran dissenyadora que coneix fins al dia d’avui l’Univers, oferirà tota mena de gratificacions i de premis en forma d’atracció i de plaer a les troballes afavoridores de la supervivència d’aquelles i d’aquells que les feien i que, a la llarga, inscrivien en el seu codi genètic. I la progressió del sentit de la vista, en un cervell que fa quinze milions d’anys ja processava força informació en el sentit d’adquirir, emmagatzemar i recombinar, va fer esclatar l’espai dels colors, i el color de la fruita madura feia glatir els cervells d’aquells grans primats avantpassats nostres. Qui ho havia de dir que d’aquelles connexions neuronals entre aquells colors i aquelles emocions algun dia en sortiria el plaer de la contemplació de Van Gogh! Una visió en color com la nostra és tot un miracle i darrere del color encara hi ha molt de misteri, tant per a la física com per a la neurociència. De manera que no resulta pas forassenyat de preguntar-nos si aquest meravellós color és una propietat del món o una construcció del nostre cervell.

Avui sabem de quina manera el cervell humà activa determinades operacions per a construir el color a partir de la informació que li arriba de les neurones fotoreceptores presents a l’ull. La Mariona Millà explica molt bé, des del punt de vista de les sensacions, el perquè dels colors i com alimenten el nostre cervell, i ens presenta una bona teoria del color, que abraça des de Newton fins a Maxwell. El seu discurs és ric i estimulant, i resulta una entrada ideal per a aquest paradís del color que té la pintura com un dels llocs de culte.
Un ximpanzé sap que la fruita és madura pel seu color i, això, independentment de les possibles variacions de les condicions d’il·luminació. Per això als cervells dels grans primats els caldria, ben aviat, adquirir informació de les propietats permanents i essencials dels objectes en un món on tot, per a ells, canviava constantment. És per això que cada cop més el color seria el resultat de les operacions que realitza el cervell a partir de la informació que rep. No som pas gens radicals si diem que el color deu ser una propietat del cervell i no tant del món exterior, encara que depengui directament de la realitat física d’aquest món.

A través de la vista, el processament de la informació en el cervell guanyava en quantitat i en qualitat i així, amb el pas del temps i , de manera acumulativa i accelerada, durant el creixement espectacular del cervell en el procés d’hominització galopant que abastaria els darrers tres milions d’anys, ens podríem adonar que no era només aquella fruita madura, aquell gest significatiu o aquella expressió d’un estat emotiu en la cara (de por, d’alegria, de ràbia o de fàstic), sinó que també alguns dels òrgans corporals, incloent les fascinants cares, els pits o les natges de les dones, el penis o la musculatura dels homes, les mans en el seu moviment i el cos sencer, anaven evolucionant parcialment com a resultat del seu atractiu visual.

Avui les persones tenim una vertadera fascinació per les cares. Ho solem reconèixer, i això és degut a què els paisatges facials són d’importància vital per a la interacció i per a la comunicació humana. Sí, per a la supervivència. L’expressió facial, fins i tot una expressió captada per sota del llindar de la consciència, pot indicar plaer o repugnància, delit o frustració, amor, odi o indiferència i moltes coses més. Vet aquí com el cervell pot adquirir un alt grau de coneixement en la contemplació d’una cara. Els nostres avantpassats, i potser més les nostres avantpassades, van anar encara una passa més endavant en la recerca de conèixer les intencions dels interactuants en el si d’una situació comunicativa, i de saber si de veritat eren individus de fiar. «Me’n puc refiar, d’aquest?» es preguntaria un homínid davant dels indicadors de seducció, verbals i no verbals, que exhibia un interlocutor que pretenia guanyar la seva voluntat.

Sense cap mena de dubte, això explicaria la fascinació per les cares, pel retrat, en el món de la pintura. Igual que en el cas del color. El cervell dedica una part considerable al reconeixement facial, cosa que per si sola ens indica que el rostre li aporta en quantitat i qualitat molta informació. I, per exemple, no dedica una part, ni un programa, al reconeixement de l’espatlla o dels peus. Coneixem l’àrea cortical corresponent a la cara, el gir fusiforme i una persona com Matisse, que sentia una gran admiració per la pintura del retrat, diu que posseïa una memòria prodigiosa per a recordar cares, inclús aquelles que només havia vist un cop. Em fa l’efecte que l’autora d’aquest llibre que presentem, la Mariona Millà, estaria en el grup de persones enlluernades i seduïdes pels paisatges facials i corporals i que, com Matisse, deu posseir un gir fusiforme ben especial. Aquest espai cerebral ens permet a tots, també, de gaudir de la força de molts dels retrats i de les cares en interacció que ens insinuen tota mena d’estats d’ànim i de possibles relacions. Així, la cara d’aquell personatge sorprès en una interacció per l’ull –el cervell– del pintor, amb tot un reguitzell de signes, de detalls, especials, ens deixa en l’ambigüitat fascinant de si és el marit, un amic o un amant.

És tan important la cara! Ens pot proporcionar, en fraccions de segon, una imatge on tots els atributs de l’escena, forma, color, profunditat i moltes coses més es contemplen en un registre espacial i temporal precís. No ens ha d’estranyar gens que tant en la pintura figurativa com en l’abstracta hi faci el paper que hi fa. A la cara hi ha una concentració de significats increïble, és l’autèntica cruïlla emocional i significativa i, per tant, l’únic lloc per detectar allò que realment importa, la veritat i les intencions del comportament. Una de les característiques de desenvolupament del sentit de la vista provindria de la competència cerebral per a agrupar i comparar diferents elements del camp de visió. La cara, en primer lloc, i el cos sencer, com a conjunts, juxtaposicions o agrupaments de formes en una forma, permeten de dir que veure ja és percebre i entendre. Tots plegats venim al món amb un algoritme fantàstic de reconeixement de cares que ens permet d’entendre el vertader puzle amb mil i un components que té una cara, i això sense massa esforç. Si el color era un miracle, la possibilitat de veure i entendre un objecte tan complex com una cara també ho és, i per això des del primer dia de vida hem tingut fam de cares i hem rigut a cor què vols davant la cara amorosa i somrient de la mare i ens ha entendrit la tendresa del rostre de qui ens estima.

Ens hauríem de referir també a les línies i a les formes que delimiten els objectes i els entorns mitjançant tota una infinitat de subtileses i tots els programes que conté el nostre cervell per a adaptar-nos a la vida diària. La pintura no és més que la gran metàfora dels poders cerebrals. Gaudim de la pintura perquè resultava més adaptatiu menjar la fruita madura (i encara avui se’ns recomana que mengem colors), i perquè calia llegir les cares i els cossos i els objectes i els entorns cadascun en la seva complexitat, no pas a l’engròs, com fan la major part dels altres animals. Tanmateix encara hi ha preguntes per fer, com les relacionades amb les bases neurològiques de la bellesa. És ben cert que ens agraden certs agrupaments de formes, de color, de detalls, d’objectes, i que ens atreu molt la simetria. Sembla que tenen el poder de connectar els circuits de la informació visual amb els centres de plaer del nostre cervell. Sabem que els nostres paisatges neuronals contenen una infinitat de connexions i que la informació visual estimula la circulació per aquestes connexions més que la de qualsevol sentit.

La presència de certs agrupaments, de certes formes o color, esperona les connexions entre zones molt diverses del cervell, connexions entre l’àrea del color en el lòbul occipital, les de reconeixement de formes d’objectes, en el lòbul temporal inferior, el gir fusiforme en el cas de les cares, i també determinats espais prefrontals lligats amb la planificació, l’estratègia, la creativitat i, a mitges amb àrees límbiques com l’amígdala, la gestió de les emocions.
Els nostres programes cerebrals per a la visió són dissenyats, en principi, per a descobrir i reconèixer certs agrupaments, per relacionar certes formes amb certs colors, ras i curt, per rebre informació, per obtenir coneixement del món, és a dir, de persones, objectes i entorn. I són aquestes entitats o la seva representació precisa i cònica, la que posa en funcionament tota la circuiteria cerebral necessària a fi que la informació arribi a tots els racons i raconets del cervell relacionats amb la visió. Ara bé, a partir de certs moments, hi ha l’artista que posa l’ull en la varietat i la mobilitat de les formes o dels colors i s’esforça en crear una mena d’espai formal de línies o de colors, i d’aquesta formalització a l’abstracció només hi ha unes poques passes. Això mateix ho veiem en el món de la matemàtica, on ja un nombre és una forma amb un grau força elevat d’abstracció encara que conservi uns toquets d’inconicitat, però vet aquí que a les primeries del segle XX veuen el salt a la matemàtica completament abstracta en la qual els nombres sembla ben bé que han desaparegut, com també aquelles línies que bastien el meravellós edifici de la geometria clàssica. De Russell a Gödel hi ha un camí que han fet al mateix temps totes les ciències i totes les arts.

És clar, com pot volar sol el color? O com la varietat infinita de formes pot tenir unes constants –com volia Cézanne—a la manera d’una base d’un espai vectorial? És important de saber que quan veiem els quadres de colors de Mondrian, per exemple, l’activitat cerebral es concentra sobretot en les àrees del color, i la seva voluntat en avançar en el procés d’abstracció durà en principi a que la contemplació d’un quadre només exciti uns pocs espais del cervell i en canvi no aconsegueixi d’estimular massa connexions i, per descomptat, emocions plaents. Ara bé, un coneixement de la pintura, del seu desenvolupament, de les escoles i dels esforços dels artistes per lluitar per fer cada cop més flexibles les regles combinatòries, —estirar-les i encongir-les— que organitzen els objectes del món, aleshores podríem escampar els estímuls per molts dels racons del cervell responsables de les emocions i del plaer.
Primer és cosa d’estirar, deformar o simplificar, respectant un cert grau de veïnatge entre formes i colors, i més endavant abstreure del tot mitjançant un fascinant procés de desautomatització. Naturalment, l’art abstracte difereix molt del figuratiu que, en principi és molt més convincent, atractiu i persuasiu, ja que tracta de representar persones i entorns del nostre món visual i els fonaments dels quals  en coneix bé el nostre cervell . Segons el grau d’abstracció, el que veurem ja són línies, triangles, polígons regulars i irregulars, còncaus i convexos tot just definits, que donen forma a objectes irreconeixibles. I en el color, els ulls semblen demanar el verd, blau o vermell que contemplem en les escenes naturals i que en reconèixer-los en les representacions estimulen totes les connexions necessàries per a connectar coneixements i emocions.
El llibre de la Mariona Millà és ideal per tal al final del viatge obtinguem molt de plaer en la contemplació de la pintura. El coneixement ens esponjarà tot el cervell i actuarà com a massatge necessari per estimular tot tipus de connexions neuronals.  Reconec que la lectura d’aquest Viatge per la pintura, així com la contemplació de part de l’obra pictòrica de Mariona Millà, m’han impressionat molt i m’han estimulat a reflexionar sobre la pintura i encara sobre totes les formes artístiques relacionades amb la visió, de les quals qui sap si els humans només hem pogut contemplar les primeres escaramusses. El Viatge per la pintura reuneix un conjunt de qualitats que no se m’acut més que considerar com a indicadores d’excel·lència.

Primer que res, som davant d’una obra molt completa on hi ha molt ben presentats tots i cadascun dels elements bàsics generadors de la configuració de la pintura com a obra artística: el color, la línia o la composició, i després els materials i les eines per a la seva elaboració i la seva producció. Conté també tot l’apartat conceptual per a la seva descripció i la seva explicació, a més de les diferents etapes del desenvolupament de la pintura amb corrents, generacions i tipologies. És una obra rigorosa i formalment molt ben feta.

Viatge per la Pintura és també una obra equilibrada, on tots els components hi són presents amb la dosi adequada i on hi ha una harmonia perfecta entre teoria i pràctica, elaboració i contemplació, descripció i explicació, coneixement i emoció. Gaudeix amb escreix d’una qualitat tan important com la coherència, interna i externa i, en aquest sentit, les connexions amb la física, la història, la teoria dels materials, la geologia o les noves tecnologies en són una bona mostra. És, a més, una obra feta amb una certa voluntat didàctica per una persona que coneix bé la pintura, que l’estima i que posseeix tota una filosofia de l’art i de l’exercici de la seva producció.

És una obra molt ben escrita, amb un lèxic ric i precís, i una sintaxi que sembla donar-li ales per fer àgil i atractiva la narració.

L’obra és plena de passatges antològics, de quan viatja a través d’un quadre o de com veu el món amb ulls de pintura i de com, amb quatre detalls, basteix i et conta una història meravellosa. Per tot això, si ha estat un plaer i un privilegi llegir aquest llibre, també ho ha estat escriure aquests mots de presentació. Ara, amic lector, amiga lectora, el plaer i la festa comença, a través dels teus ulls, al teu cervell.

Per
Mariona Millà – (2010-02-05)